Pràctica 4: MECANISMES DE DEFENSA

INTRODUCCIÓ:

La psicoanàlisi de finals del s. XIX Freud s’interessa en diversos trastorns que li és difícil de ser explicats en termes biològics. Un exemple són les histèriques.

Freud estudia amb Charcot i descobreix la hipnosis i les seus efectes sobre les histèriques. Acaba dient que hi ha dos estats de consciència excloent. En un estat se’n adona del que viu i en l’altre no. Freud junt a Breuer diu que no tenim accés a la part inconscient, que bona part de la vida mental dels humans té lloc a l’inconscient i en ocasions aquesta aflora en la consciència de forma emmascarada.

Conscient à Preconscient à Inconscient

La consciència és la part visible però en aquesta no s’hi poden trobar resposta a molts dels nostres actes.

La part de preconscient hi ha representacions que en moments donats no en són de conscients i per això Freud li posa aquest nom.

A l’inconscient mai arriba al conscient a excepció en forma de somnis o actes fallits com equivocacions, oblits, etc. lapsus i símptomes.

Segons Freud els mecanismes de defensa són dispositius que pretenen protegir-nos del material inconscient per no crear desequilibris del conscient. Freud diu que això passa a dins nostre.

Freud elabora una teoria basada en: (que és una evolució del primer esquema)

ID à EGO à SUPER-EGO

L’ID  és una entitat que es regeix pel principi de plaer i es mou per estar bé. Formarà part de nosaltres al llarg de la nostra vida.

A partir dels dos anys el nen se’n adona que l’individu crea una nova entitat i apareix l’EGO. En aquest moment el nen se’n adona que tot el què vol no ho aconsegueix automàticament sinó que ha de pensar una manera d’aconseguir-ho.

Finalment el SUPER-EGO apareix en la primera infància. Es mou mitjançant el principi de la perfecció i representen els valors que els pares i educadors han ensenyat a l’infant. S’encarrega que el nen interioritzi el què està bé i el què no. El seu paper principal és bloquejar l’activitat instintiva permanent.

Quan la persona histèrica era capaç de recordar i acceptar alguna cosa clau, aquest símptoma del que recordava, desapareixia. Quan recordava, l’inconscient aflori al conscient i el símptoma desapareixia.

En la teoria de Freud hi ha moltes connotacions sexuals. Utilitza la “libido”. Ell parlava d’energia vital global i bona part d’aquesta era de caire sexual. Un aspecte més a destacar en la teoria de Freud és el desenvolupament psicosexual que ho fa en cinc etapes. Aquestes reben el nom de zones erògenes i diu que si no es poden satisfer algunes d’aquestes etapes o estar excessivament acollida pot quedar fixada i no avançar en el seu desenvolupament.

Freud insistia en què la maduració de la personalitat de cada persona és bàsica en les tres primeres etapes i per tant s’ha de tenir molta cura de la sexualitat infantil perquè l’instint sexual apareix ja en la infantesa tot i que en diferent forma a l’adolescent.

·        Fase oral: va dels 0 als 2 anys es produeix la manifestació del plaer a través de la boca, és a dir, a partir del menjar, etc.

·        Fase anal: va dels 2 als 3 anys. És el moment en què el nen comença a controlar els seus esfínters i obté el plaer d’aquí.

·        Fase fàl·lica: va dels 3 als 6 anys. Descobreixen els seus genitals i també les diferències entre sexes. En aquesta etapa pot sorgir els complexes d’Èdip (en el cas dels nens) o el d’Elèctra (en el cas de les nenes). Aquesta etapa és superada quan el nen o nena és identificat amb el pare o mare.

·        Fase de latència: va dels 6 als 12 anys. Maduresa sexual fisiològica.

·        Fase perinatal: va a partir dels 12 i és la sofisticació sexual, és a dir, la pubertat.

Els mecanismes de defensa són mecanismes del jo creat per el jo.  Són dispositius que construeix l’ego per aconseguir l’estabilitat psíquica. Anna Freud va descriure aquests mecanismes:

·        Repressió à Freud el considerava el mecanisme més important, manté els impulsos de l’ID fora de la consciència.

·        Negació à és un mecanisme relativament simple que consisteix en negar-se a creure que un esdeveniment aversiu va existir o existeix.

·        Projecció à veure fora de nosaltres el què hi ha en nosaltres com per exemple en taques de tinta.

·        Racionalització à Atribuir alguna cosa a una altra persona tot i que sigui culpa teva.

·        Intel·lectualització à consisteix en l’elaboració de teories per evitar sentir.

·        Formació reactiva à consisteix en fer allò contrari del primer impuls.

·        Regressió à mecanisme de la teoria psicosexual en situacions difícils que tenen comportaments de l’etapa anterior.

·        Desplaçament à canalitzo un determinat impuls en una direcció diferent.

·        Sublimació à és la caracterització constructiva d’un impuls potencialment perillós.

PRÀCTICA:

La pràctica consisteix en la sublimació dels set pecats capitals. Primer la situació constructiva i després la situació destructiva:

1.      Ira:

-        Et suspenen un treball i canalitzes la ira tornar a fer el millor del món.

-        T’enfades amb la teva germana i vas al seu armari i l’hi estripes tota la roba.

2.      Luxúria:

-        Canalitzar-ho amb la teva parella.

-        Convertir-te en un violador.

3.      Gula:

-        Menjar sa i intentar medir-te.

-        Bulímia.

4.      Peresa:

-        Descansar però després obligar-te a fer algo.

-        Estar tot el dia al llit o al sofà veient la televisió.

5.      Supèrbia.

-        Superar-te a tu mateix.

-        Sentir-te superior als altres i trepitjar-los per sentir-te bé.

6.      Enveja:

-        Admirar a algú millor que tu i voler ser com ell.

-        Trepitjar a aquesta persona per ser millor que ella.

7.      Avarícia:

-        Ajustar els teus objectius amb el teu poder adquisitiu (per exemple en comptes de comprar-te una casa et compres un pis).

-        Arribar a robar per tenir més.

8.      Tristesa:

-        Composar una cançó.

-        Caure en depressió.

9.      Vergonya:

-        Apuntar-te a teatre per aconseguir perdre-la.

-        No relacionar-te amb ningú ni tenir amics.

10.   Culpabilitat:

-        Posar-hi remei i demanar perdó.

-        No acceptar la teva culpa i tirar la culpa als altres.

11.   Humiliació:

A una persona la porten a un programa de televisió perquè mai s’arregla i la humilien:

-        A partir d’ara s’arreglarà perquè no l’hi tornin a fer i se’n adonen que tenen raó.

-        En comptes d’adonar-se’n ara encara s’arreglarà menys.

REFLEXIÓ:

En un principi aquesta pràctica no em cridava massa l’atenció però el fet de descobrir els diferents mecanismes de defensa que tenim i amb la facilitat que els utilitzem en el dia a dia m’ha fet reconèixer que ha estat una pràctica enriquidora.

El pensar cada una de les situacions per les que una persona pot reaccionar i accionar un o un altre mecanismes ha estat molt entretingut i complicat alhora. Potser hi ha algunes situacions que semblen una mica forçades, però hem fet el que hem pogut.

Aquesta pràctica la he treballat amb la Maria Lara i jo mateixa Jacqueline Lozano.